El codi de bones pràctiques… opció o obligació?

“El Banc d’Espanya dona per perduts el 78% de les “ajudes” destinades a la banca”. Aquest era el titular d’un article publicat per El Periódico el 16 de Juny de 2017. Son, en total, 60.000 euros destinats a pagar les negligències de les entitats financeres. 1,300 euros per contribuent de l’Estat espanyol que han anat a fons perdut. Dos mesos de treball d’una persona que cobra el salari mínim interprofessional regalats a aquelles entitats que el 2017 han deixat sense casa a més de 22.000 famílies que no van poder pagar la seva hipoteca.

La diferència de classes mai s’havia accentuat tant. La manca de regularització d’un sector amb tanta capacitat d’incidir en l’àmbit polític i, complementàriament, amb tant de pes dins la societat com és el de la banca ha donat com a resultat l’increment del número de famílies en situació d’exclusió social això com una pèrdua significativa de poder adquisitiu de les classes populars.

Davant d’un panorama certament desolador sembla que la classe política a càrrec de les institucions de torn ha decidit posar-se a treballar, si més no, per “pal·liar” els efectes negatius de la mencionada desregularització com ara la mal anomenada “crisi”.

Debats a part sobre la necessitat d’un canvi de paradigma social per evitar en un futur situacions similars en detriment de la classe treballadora, és cert que en el seu moment es va aprovar el RD 6/2012 de mesures urgents de protecció de deutors hipotecaris. Dita norma, amb les modificacions que ha anat patint durant els últims anys, com el seu nom ja suggereix, va destinada a alleugerir la càrrega que per a moltes famílies ha suposat la repercussió de la crisi en la seva economia familiar ja endeutada de per sí degut a les hipoteques que havien subscrit essent molts cops la única opció per a poder fer efectiu el seu dret a un habitatge digne.

Un dels elements més rellevants de la norma esmentada és la inclusió d’un Codi de Bones Pràctiques al que s’hi poden adherir totes aquelles entitats financeres que així ho desitgin. El citat Codi inclou tres fases d’actuació. La primera, dirigida a procurar la reestructuració viable del deute hipotecari, a través de l’aplicació als préstecs o crèdits d’una carència en l’amortització de capital i una reducció del tipus d’interès durant quatre anys i l’ampliació del termini total d’amortització. En segon lloc, de no resultar suficient la reestructuració anterior, les entitats podran, si s’escau, i amb caràcter potestatiu, oferir als deutors un quitament sobre el conjunt del seu deute. I, finalment, si cap de les dues mesures anteriors aconsegueix reduir l’esforç hipotecari dels deutors a límits assumibles per a la seva viabilitat financera, aquests podran sol·licitar, i les entitats hauran d’acceptar, la dació en pagament com a mitjà alliberador definitiu del deute. En aquest últim supòsit, les famílies podran romandre al seu habitatge durant d’un termini de dos anys satisfent una renda assumible.

Els fets parlen per si sols; Des que es va aprovar en 2012 la primera norma de protecció a deutors hipotecaris especialment vulnerables, al tancament de l’any 2017 s’havien rebut 104.208 sol·licituds i s’havia fet un total de 52.356 operacions, de les quals 44.628 van finalitzar amb una reestructuració del deute pendent, nou amb un quitament i en 7.719 casos es va acordar la dació en pagament.

Tenim a l’abast de les classes més desfavorides una eina que permet, fins a cert punt, equilibrar una mica més la balança entre les entitats de crèdit i les famílies en situació de vulnerabilitat endeutades amb les mateixes. Cal, doncs, anar més lluny i exigir la aplicació d’aquest Codi de manera obligatòria per a totes les entitats financeres amb l’objectiu que el màxim de gent possible pugui gaudir d’aquest paraigües lo qual repercuteix positivament en tota la societat ja que implica, encara que de forma pot significativa, un repartiment de la riquesa més acord amb el paradigma de la justícia social, doncs a més diners repartits entre els col·lectius més vulnerables, major flux de l’economia. En canvi quan el capital es concentra en poques mans com ara les de les entitats financeres, el flux del diner es redueix, la qual cosa, a llarg termini, també afecta a les pròpies entitats de crèdit que veuen com la seva activitat empresarial es veu reduïda degut a la manca de capacitat econòmica de la societat per emprendre projectes amb un determinat cost. Ja que com a conseqüència d’això no s’atreveixen a demanar crèdits.

Eines com el Codi de bones pràctiques son elementals si considerem la igualtat d’oportunitats com un pilar fonamental dins la nostra societat. Fins a tal punt que aquestes eines han d’esdevenir obligatòries per a totes les entitats financeres.

Per Pau Rosselló –

Advocat associat, Defensor de Drets Hipotecaris i de col·lectius vulnerables